Abraçades bilingües

Ahir vaig anar a buscar al Sr. Ot a l'escola (el Sr. Ot, és el meu fill de 4 anys i mig) i tal i com fem moltes tardes, vam anar a passar una estona al parc, sempre sota l’atenta mirada dels altres pares. Jo no puc evitar jugar amb els nens, baixar amb ells pel tobogan i fer el brètol com el que més. Els que em coneixeu ja sabeu que jo no tinc massa vergonya i que m'importa poc el que pensi la gent, més aviat sé que aquelles mirades dels pares, assentats al banc, esperant que passi l'estona per marxar cap a casa, són d'enveja, perquè són incapaços de treure al nen que porten a dins i passar-ho bé com ho feien quan eren petits. Ens fem grans i la por a fer el ridícul pot amb nosaltres...

Però avui us vull parlar d'una altra cosa: mentre jugava amb el Sr. Ot va arribar un amic seu de l'escola que jo no coneixia, es van cridar i de seguida es van apropar amb un gran somriure i es van fer una gran abraçada d'aquelles que veus que són sinceres. Es van posar a jugar junts i aquí va ser quan em vaig començar a fixar en un fet que, sense estranyar-me, em va dur a reflexionar-hi. Així que em vaig enretirar i vaig deixar que ells dos fessin la seva...

Era curiós veure com el Sr. Ot parlava en català i el seu amic, en castellà. Un petit detall que a cap dels dos importava gens... cosa que em fa veure i confirmar-me quan dic que les diferències ens les hem creades els adults, no se ben bé per què, però les hem creades. Diferències que són realment estúpides.

A tota la península hi ha gent que creu que aquí no entenem el castellà i que vivim en una terra on es discrimina qui no parla en català. Bé, potser és veritat que aquí tenim una petita colla de brètols que també es volen diferenciar, però la gran majoria vivim sota la bandera del respecte i la tolerància ...qui no ho fa, és perquè ell mateix s'ha creat aquesta diferència. Els adults hem comès el gran error de dividir-nos durant tota la nostra història: per països, religions, colors de la pell... coses que ens enceguen i que, en realitat, tenen ben poca importància perquè, a la fi, tots tenim el mateix objectiu a la vida: ser feliços. Per molt que vulguem riqueses o tinguem diferents valors o ideologies, tots busquem el mateix. La llàstima és que, per aconseguir-ho, haguem de passar per sobre dels altres enlloc de fer-ho amb l'ajuda dels altres...

Un dia, vaig sentir el Pau Riba (músic català) que deia que ell no educava el seu fill sinó que el seu fill l'estava educant a ell...i no puc estar-hi més d’acord. Des que sóc pare, el Sr. Ot m’està ensenyant més a mi que jo a ell. Potser jo li dono coneixements que ell ignora d'aquest món però ell em dona lliçons dels valors importants de la vida, com el que em va recordar ahir: si una persona et fa feliç i tens ganes d’estar amb ella, el fet de saber on ha nascut o en quina llengua parli no hi té res a veure.

L’amic del meu fill entén el català perfectament però a casa seva deuen parlar en castellà, al contrari del Sr. Ot. Llavors, ara que es parla de separar els que volen escolaritzar els fills en castellà i la gran majoria vol fer-ho en català, em pregunto si els pares no s’ adonen que ja els estan creant una diferència des de petits; una diferència que no importa gens i amb la qual hem conviscut els últims 30 anys sense problemes.

Em faria molt de mal que un dia el Sr. Ot em digués que no juga amb aquell nen perquè és dels “castellans”, o que el seu amic no volgués jugar amb ell perquè és dels “catalans”. No hi ha res més pur que la infància; els adults creiem que evolucionem però el que fem realment és una involució: mireu els vostres fills i recordeu-vos de qui éreu i d’allò que realment voleu, no creeu diferències inútils.

Per acabar, els diria al senyor Wert i a tota la seva companyia de feixistes (no se m’acut un altre adjectiu per a aquesta gent) que enlloc d’atacar el nostre poble, la nostra cultura i la nostra llengua com ho fan, vinguin un dia a qualsevol parc de Catalunya, just després de l'horari escolar, es treguin la vergonya i juguin una estona amb els nens. Veuran que aquí existeix una gran convivència, que els nens entenen i parlen tots dos idiomes sense problemes i que fins i tot ja parlen un anglès millor que el seu. Potser així s’adonarien que la vida és més fàcil del que es pensen, que l’únic que estan fent amb tots aquests atacs, és fer que cada dia més gent, com jo, tingui ganes de dir adéu a Espanya, i així, donar cada vegada més importància a aquesta diferència tan estúpida que ens hem creat.

Ahir el Sr. Ot m'ho va deixar clar: ens hem d'abraçar, abraçar ben fort aquelles persones que realment ens fan feliços, i qui ho necessiti. Hem de defensar lo nostre i respectar i tolerar els demés perquè, de ben segur que, per moltes diferències que trobem amb les altres persones, sempre ens podran aportar coses positives.

La meva lluita és intentar que aquest nen que duc a dins no marxi i no oblidar mai que quan érem realment purs, quan érem nens, no vèiem diferències.

MEMÒRIES D'ÀFRICA

Avui, recordo un dels viatges que més m'han marcat a la vida. Va ser al 2006, quan jo i la meva ex parella i mare del meu fill vam estar poc més de 3 setmanes al Senegal i vam viure una de les experiències més intenses que hem viscut mai.

L'emoció ens corria pel cos quan estàvem a l'avió, direcció a Dakar. El nostre viatge era totalment a l'aventura, no teníem ni idea d’ on aniríem només arribar, ni del que faríem durant la nostra estada. No oblidaré mai l'arribada, baixar de l'avió i notar que faltava l'aire, que la sensació de xafogor i calor era realment molt diferent a la que estàvem acostumats. Les 3 de la matinada i nosaltres en plena Àfrica negra… en sortir de l'aeroport, la primera impressió ja va ser prou forta: quan veus que hi ha un munt de taxistes que et volen acompanyar allà on vulguis o, més aviat, pressionar-te perquè viatgis amb ells... tota una bogeria que, la veritat, feia molta por...

Vam estar a Dakar 3 dies, només. La veritat, és que no és un lloc molt recomanable, segurament, un dels pitjors llocs on he estat a la vida, és una ciutat en ple desert, els carrers estan plens d'escombraries, les cases a mig construir, hi ha molta delinqüència i molta pobresa, cosa que fa que, sobretot els nens, s'apropin a tu per demanar-te diners. Sincerament, aquesta ciutat és un veritable caos per a la gent que estem acostumats a viure a occident...

Allà hi teníem un contacte, que ens va ajudar i ensenyar la ciutat durant aquests 3 dies, i ens va passar contactes de la seva família al sud, a la Casamance, que és el lloc on realment volíem anar, en plena selva, així que cap allà ens vam dirigir en vaixell... L'arribada a Ziguinchor (capital de la Casamance), ja va ser una altra cosa: aquella era l’ Àfrica que nosaltres volíem conèixer. Ens va venir a buscar al port un cosí del nostre contacte, ens va portar a casa seva i allà vam passar una setmana, que mai no oblidarem. La seva família ens va obrir les seves portes i el seu cor d'una manera que, a Europa, mai no passaria, ens van ensenyar un munt de coses, vam veure diferents festes típiques, com el Cancurra, o una festa de circumcisió, al més pur estil africà, amb danses i djambes, ens van cuinar, rentar la roba i vam sentir-nos estimats d'una manera inexplicable... allà vam conèixer la famosa hospitalitat africana, i us asseguro que és una cosa que aquí hauríem d'aprendre... Gairebé totes les estones, estàvem envoltats de nens, sempre jugant amb nosaltres, treies el nas vermell, i allò es convertia en una gran festa, es increïble veure com de feliços poden ser amb tan poques coses, realment, els hauríem de tenir enveja...

 La següent setmana la vam passar a Abene, un poble de la Casamance, en plena costa, on bàsicament hi viuen rastafarys, un lloc apartat on no hi ha llum elèctrica (però on es podia consumir COCA COLA), i s'hi havia d'arribar a peu des d’on et deixava “l'autobús” (els autobusos, són furgonetes velles, molt velles, que no tenen horaris, marxen quan estan plenes). Vam quedar totalment enamorats d’ Abene, per a nosaltres, allò era el paradís. Cada dia, vèiem com es ponia el sol per l'Atlàntic, menjàvem com reis (la veritat, és que normalment, menjàvem arròs sempre, amb verdures, pollastre o peix), teníem ganjah per parar un tren, i grans converses amb gent sabia que vivien d’ acord amb el seu entorn i sobretot respectant la natura. Vam visitar el Baobab (típic arbre del Senegal, del qual ho aprofiten tot) més gran de tot el país, realment espectacular, les arrels, eren tan altes com jo... Abene, és un lloc on m’agradaria acabar els últims anys de la meva vida. Vam marxar d'aquest poble amb la sensació que part de nosaltres es quedava allà i sabent que tard o d’hora, hi tornarem...

Els últims dies, els vam tornar a passar a Ziguinchor, ja que allà, de sobte, teníem una nova família, i la veritat, és que volíem aprofitar al màxim l'amor que ens van donar.

La festa que ens van fer l'últim dia abans de marxar, va ser molt emotiva... el matí, quan agafàvem el set places (és com una espècie de taxi per viatjar pel país) per tornar a Dakar i agafar l'avió de tornada, va ser digne del final d’ una pel·lícula dramàtica de Hollywood, quan tots els nens i amics que van fer allà ens acompanyaven i ens seguien corrent darrere del cotxe... dels nostres ulls, només en brotaven llàgrimes, no sabria com explicar el que vaig sentir en aquell moment, però mai, en cap dels viatges que he fet, vaig sentir allò. Ploràvem de l'emoció d'haver passat aquella gran experiència, de pensar que potser no tornaríem a veure a aquella gent que ens havia donat tant a canvi de res, ploràvem, perquè havíem descobert la veritable essència de l’Àfrica i tornar a Europa, a la nostra rutina i la nostra comoditat, era un cop de puny molt gran... ploràvem, perquè ens vam enamorar d'aquell indret, d'aquella gent,  i les seves vides...

Quan penso en aquest viatge, només puc somriure, i pensar que algun dia de la meva vida hi tornaré, perquè us asseguro que allò enganxa, per suposat, també hi ha coses negatives, com a tot arreu, però hi vam trobar gent sincera, somriures sincers, molt d’amor, i molts valors que aquí hem perdut amb el temps. Allà hi vam deixar part de la nostre ànima i vam comprendre una mica millor el món que ens envolta.

La vida, és un viatge on somriure és obligatori, inclús després de passar per mals moments...  intentaré fer-vos creure que res és impossible.

La vida, es un viaje donde sonreir es obligatorio, incluso después de pasar por malos momentos... intentaré haceros creer que nada es imposible.