Abraçades bilingües

Ahir vaig anar a buscar al Sr. Ot a l'escola (el Sr. Ot, és el meu fill de 4 anys i mig) i tal i com fem moltes tardes, vam anar a passar una estona al parc, sempre sota l’atenta mirada dels altres pares. Jo no puc evitar jugar amb els nens, baixar amb ells pel tobogan i fer el brètol com el que més. Els que em coneixeu ja sabeu que jo no tinc massa vergonya i que m'importa poc el que pensi la gent, més aviat sé que aquelles mirades dels pares, assentats al banc, esperant que passi l'estona per marxar cap a casa, són d'enveja, perquè són incapaços de treure al nen que porten a dins i passar-ho bé com ho feien quan eren petits. Ens fem grans i la por a fer el ridícul pot amb nosaltres...

Però avui us vull parlar d'una altra cosa: mentre jugava amb el Sr. Ot va arribar un amic seu de l'escola que jo no coneixia, es van cridar i de seguida es van apropar amb un gran somriure i es van fer una gran abraçada d'aquelles que veus que són sinceres. Es van posar a jugar junts i aquí va ser quan em vaig començar a fixar en un fet que, sense estranyar-me, em va dur a reflexionar-hi. Així que em vaig enretirar i vaig deixar que ells dos fessin la seva...

Era curiós veure com el Sr. Ot parlava en català i el seu amic, en castellà. Un petit detall que a cap dels dos importava gens... cosa que em fa veure i confirmar-me quan dic que les diferències ens les hem creades els adults, no se ben bé per què, però les hem creades. Diferències que són realment estúpides.

A tota la península hi ha gent que creu que aquí no entenem el castellà i que vivim en una terra on es discrimina qui no parla en català. Bé, potser és veritat que aquí tenim una petita colla de brètols que també es volen diferenciar, però la gran majoria vivim sota la bandera del respecte i la tolerància ...qui no ho fa, és perquè ell mateix s'ha creat aquesta diferència. Els adults hem comès el gran error de dividir-nos durant tota la nostra història: per països, religions, colors de la pell... coses que ens enceguen i que, en realitat, tenen ben poca importància perquè, a la fi, tots tenim el mateix objectiu a la vida: ser feliços. Per molt que vulguem riqueses o tinguem diferents valors o ideologies, tots busquem el mateix. La llàstima és que, per aconseguir-ho, haguem de passar per sobre dels altres enlloc de fer-ho amb l'ajuda dels altres...

Un dia, vaig sentir el Pau Riba (músic català) que deia que ell no educava el seu fill sinó que el seu fill l'estava educant a ell...i no puc estar-hi més d’acord. Des que sóc pare, el Sr. Ot m’està ensenyant més a mi que jo a ell. Potser jo li dono coneixements que ell ignora d'aquest món però ell em dona lliçons dels valors importants de la vida, com el que em va recordar ahir: si una persona et fa feliç i tens ganes d’estar amb ella, el fet de saber on ha nascut o en quina llengua parli no hi té res a veure.

L’amic del meu fill entén el català perfectament però a casa seva deuen parlar en castellà, al contrari del Sr. Ot. Llavors, ara que es parla de separar els que volen escolaritzar els fills en castellà i la gran majoria vol fer-ho en català, em pregunto si els pares no s’ adonen que ja els estan creant una diferència des de petits; una diferència que no importa gens i amb la qual hem conviscut els últims 30 anys sense problemes.

Em faria molt de mal que un dia el Sr. Ot em digués que no juga amb aquell nen perquè és dels “castellans”, o que el seu amic no volgués jugar amb ell perquè és dels “catalans”. No hi ha res més pur que la infància; els adults creiem que evolucionem però el que fem realment és una involució: mireu els vostres fills i recordeu-vos de qui éreu i d’allò que realment voleu, no creeu diferències inútils.

Per acabar, els diria al senyor Wert i a tota la seva companyia de feixistes (no se m’acut un altre adjectiu per a aquesta gent) que enlloc d’atacar el nostre poble, la nostra cultura i la nostra llengua com ho fan, vinguin un dia a qualsevol parc de Catalunya, just després de l'horari escolar, es treguin la vergonya i juguin una estona amb els nens. Veuran que aquí existeix una gran convivència, que els nens entenen i parlen tots dos idiomes sense problemes i que fins i tot ja parlen un anglès millor que el seu. Potser així s’adonarien que la vida és més fàcil del que es pensen, que l’únic que estan fent amb tots aquests atacs, és fer que cada dia més gent, com jo, tingui ganes de dir adéu a Espanya, i així, donar cada vegada més importància a aquesta diferència tan estúpida que ens hem creat.

Ahir el Sr. Ot m'ho va deixar clar: ens hem d'abraçar, abraçar ben fort aquelles persones que realment ens fan feliços, i qui ho necessiti. Hem de defensar lo nostre i respectar i tolerar els demés perquè, de ben segur que, per moltes diferències que trobem amb les altres persones, sempre ens podran aportar coses positives.

La meva lluita és intentar que aquest nen que duc a dins no marxi i no oblidar mai que quan érem realment purs, quan érem nens, no vèiem diferències.