MEMÒRIES D'ÀFRICA

Avui, recordo un dels viatges que més m'han marcat a la vida. Va ser al 2006, quan jo i la meva ex parella i mare del meu fill vam estar poc més de 3 setmanes al Senegal i vam viure una de les experiències més intenses que hem viscut mai.

L'emoció ens corria pel cos quan estàvem a l'avió, direcció a Dakar. El nostre viatge era totalment a l'aventura, no teníem ni idea d’ on aniríem només arribar, ni del que faríem durant la nostra estada. No oblidaré mai l'arribada, baixar de l'avió i notar que faltava l'aire, que la sensació de xafogor i calor era realment molt diferent a la que estàvem acostumats. Les 3 de la matinada i nosaltres en plena Àfrica negra… en sortir de l'aeroport, la primera impressió ja va ser prou forta: quan veus que hi ha un munt de taxistes que et volen acompanyar allà on vulguis o, més aviat, pressionar-te perquè viatgis amb ells... tota una bogeria que, la veritat, feia molta por...

Vam estar a Dakar 3 dies, només. La veritat, és que no és un lloc molt recomanable, segurament, un dels pitjors llocs on he estat a la vida, és una ciutat en ple desert, els carrers estan plens d'escombraries, les cases a mig construir, hi ha molta delinqüència i molta pobresa, cosa que fa que, sobretot els nens, s'apropin a tu per demanar-te diners. Sincerament, aquesta ciutat és un veritable caos per a la gent que estem acostumats a viure a occident...

Allà hi teníem un contacte, que ens va ajudar i ensenyar la ciutat durant aquests 3 dies, i ens va passar contactes de la seva família al sud, a la Casamance, que és el lloc on realment volíem anar, en plena selva, així que cap allà ens vam dirigir en vaixell... L'arribada a Ziguinchor (capital de la Casamance), ja va ser una altra cosa: aquella era l’ Àfrica que nosaltres volíem conèixer. Ens va venir a buscar al port un cosí del nostre contacte, ens va portar a casa seva i allà vam passar una setmana, que mai no oblidarem. La seva família ens va obrir les seves portes i el seu cor d'una manera que, a Europa, mai no passaria, ens van ensenyar un munt de coses, vam veure diferents festes típiques, com el Cancurra, o una festa de circumcisió, al més pur estil africà, amb danses i djambes, ens van cuinar, rentar la roba i vam sentir-nos estimats d'una manera inexplicable... allà vam conèixer la famosa hospitalitat africana, i us asseguro que és una cosa que aquí hauríem d'aprendre... Gairebé totes les estones, estàvem envoltats de nens, sempre jugant amb nosaltres, treies el nas vermell, i allò es convertia en una gran festa, es increïble veure com de feliços poden ser amb tan poques coses, realment, els hauríem de tenir enveja...

 La següent setmana la vam passar a Abene, un poble de la Casamance, en plena costa, on bàsicament hi viuen rastafarys, un lloc apartat on no hi ha llum elèctrica (però on es podia consumir COCA COLA), i s'hi havia d'arribar a peu des d’on et deixava “l'autobús” (els autobusos, són furgonetes velles, molt velles, que no tenen horaris, marxen quan estan plenes). Vam quedar totalment enamorats d’ Abene, per a nosaltres, allò era el paradís. Cada dia, vèiem com es ponia el sol per l'Atlàntic, menjàvem com reis (la veritat, és que normalment, menjàvem arròs sempre, amb verdures, pollastre o peix), teníem ganjah per parar un tren, i grans converses amb gent sabia que vivien d’ acord amb el seu entorn i sobretot respectant la natura. Vam visitar el Baobab (típic arbre del Senegal, del qual ho aprofiten tot) més gran de tot el país, realment espectacular, les arrels, eren tan altes com jo... Abene, és un lloc on m’agradaria acabar els últims anys de la meva vida. Vam marxar d'aquest poble amb la sensació que part de nosaltres es quedava allà i sabent que tard o d’hora, hi tornarem...

Els últims dies, els vam tornar a passar a Ziguinchor, ja que allà, de sobte, teníem una nova família, i la veritat, és que volíem aprofitar al màxim l'amor que ens van donar.

La festa que ens van fer l'últim dia abans de marxar, va ser molt emotiva... el matí, quan agafàvem el set places (és com una espècie de taxi per viatjar pel país) per tornar a Dakar i agafar l'avió de tornada, va ser digne del final d’ una pel·lícula dramàtica de Hollywood, quan tots els nens i amics que van fer allà ens acompanyaven i ens seguien corrent darrere del cotxe... dels nostres ulls, només en brotaven llàgrimes, no sabria com explicar el que vaig sentir en aquell moment, però mai, en cap dels viatges que he fet, vaig sentir allò. Ploràvem de l'emoció d'haver passat aquella gran experiència, de pensar que potser no tornaríem a veure a aquella gent que ens havia donat tant a canvi de res, ploràvem, perquè havíem descobert la veritable essència de l’Àfrica i tornar a Europa, a la nostra rutina i la nostra comoditat, era un cop de puny molt gran... ploràvem, perquè ens vam enamorar d'aquell indret, d'aquella gent,  i les seves vides...

Quan penso en aquest viatge, només puc somriure, i pensar que algun dia de la meva vida hi tornaré, perquè us asseguro que allò enganxa, per suposat, també hi ha coses negatives, com a tot arreu, però hi vam trobar gent sincera, somriures sincers, molt d’amor, i molts valors que aquí hem perdut amb el temps. Allà hi vam deixar part de la nostre ànima i vam comprendre una mica millor el món que ens envolta.